Recomanació: Cartes al meu fill

Avui us oferim una recomanació: el llibre Cartes al meu fill, d’un català de soca-rel, o gairebé, de Saïd El Kadaoui Moussaoui.

A través de diverses cartes dirigides al seu fill, aquest psicòleg d’origen marroquí reflexiona sobre la condició i la vivència de les persones immigrades. Des de la construcció de la pròpia identitat a cavall de dues cultures fins la visió i les actituds que reben per part de la població autòctona.

Una bona lectura per reflexionar sobre l’acollida i la nostra relació amb les persones migrades. Una lectura que permet comprendre les vivències, sentiments i pensaments de les persones que han emigrat.

Quan només tenia 7 anys, Saïd El Kadaoui Moussaoui va arribar a Catalunya amb els seus pares. La família d’en Saïd, com tantes d’altres, va deixar enrere la seva ciutat, la seva cultura i els seus familiars per començar una nova vida en un país diferent. Una nova terra, a vegades estranya i a vegades poc comprensiva, però que els oferia noves oportunitats, una nova llengua i una nova cultura.

Avui, Saïd El Kadaoui Moussaoui viu a Barcelona, és pare de dos fills i psicòleg. Des de la seva condició de fill de migrants i des de l’experiència personal d’haver estat un infant “diferent” que un cop adult, ha esdevnigut un català de soca-rel (o gairebé, segons alguns podrien pensar), aquest autor escriu cartes i reflexions per al seu fill: ell sí, un català nascut a Catalunya amb un cognom marroquí.

Amb un llenguatge senzill, planer i directe, sempre adreçant-se al seu fill, Saïd El Kadaoui ens parla de la sort de conèixer i viure entre dues cultures, i per tant, de la possibilitat de poder crear una identitat que aglutini el bo i millor de totes dues. Una realitat que permet nodrir-se de noves amistats, nous tipus de relacions que permeten aprendre i créixer molt més.

Podríem dir que aquest és el missatge central de Cartes al meu fill, una visió optimista i amb tocs d’humor sobre el fet migratori. Però Saïd El Kadaoui no oblida ni renuncia a l’esperit crític ni la denúncia. L’autor posar en qüestió tota mena d’actituds estereotipades i de rebuig que exerceixen les persones autòctones, com també els propis col·lectius de persones migrades. En aquest sentit, l’autor escriu:

«Més que la ignorància el què no aprovo és la voluntat ferma d’alguns de continuar essent uns llecs satisfets de les seves idees. Per a ells només existeix un camí, un Islam, una única manera de veure el món. (…) sempre he detestat l’orgull amb què moltes persones exhibeixen la seva ignorància i la seva misèria. En comptes d’aprofitar l’oportunitat de viure en un país que oferia als seus fills la possibilitat de ser unes persones lliures, aprendre llengües, aprendre a llegir i a escriure, a conèixer el vast món que tenien al davant, es dedicaven a controlar els qui volíem prosperar.» (pag. 32)

Saïd El Kadaoui transmet, per una banda, la importància de poder enriquir-se de les cultures i tradicions diferents, ja que l’hermetisme cultural comporta perdre la oportunitat de conèixer noves visions del món, i sovint deriva en actituds victimistes i excloents. Per altra banda, també critica els discursos assimilacionistes que redueixen i menyspreen la cultura d’origen i minimitzen la identitat de les persones migrades.

«Hem assumit com a normal parlar de moltes persones reduint-les a la seva condició d’immigrants, amb papers o sense. I això no és just. (…) Les persones que ens sentim recloses en aquesta eiqueta, hem d’ajudar a que se’ns vegi en tota la nostra complexitat. Persones que somien, que pateixen, que tenen anhels, que volen ser estimades, reconegudes, que prosperen, fracassen i lliuten. Persones.

I no és un simple caprici. (…) És que aquest reduccionisme no és gratuït. Abona el terreny per anular a l’altre. Per no considerar-lo com un igual, per infantilitzar-lo, manipular-lo i humiliar-lo.» (p.120)

«Les persones, doncs, som un tot i necessitem que se’ns respectin totes les nostres pertinences. Altrament no estem còmodes (p.65)»

En definitiva, l’autor proposa al seu fill, i a qualsevol lector, construir una identitat pròpia d’una manera lliure, personal i autònoma, prenent i aprofintant allò que més interessi a cada persona, sense complexes ni pressions per part de cap cultura, ni del país d’origen ni d’acollida.

«És important que sentis que pensar autònomament, encara que discrepis, és la millor actitud. Les culturse són dinàmiques, canviants i contradictòries, i s’adapten al pas del temps. I per tant, estan preparades per donar cabuda a qualsevol idea. (…) jo he necessitat sentir que no traïa a ningú pensant com ho faig. Les meves idees no em fan ser menys marroquí. Aquest pensament tan simple i tan de sentit comú ha estat i serà una de les meves grans reivindicacions.» (p.67)

 «Conslusió fill: ni sotmetiment, ni victimisme. Oxigen, idees i bona companyia!» (p.93)

Saïd El Kadaoui va escriure aquest llibre entre el 2010 i 2011, i en aquest període varen sorgir les revoltes àrabs. L’autor hi fa referècia en l’epíleg final del llibre. Saïd El Kadaoui destaca la valentia de les persones. Ressalta que en qualsevol país, i també els paísos àrabs, les persones volen llibertat i democràcia. Per tant, el discurs del xoc de civilitzacions és simplista i maniqueu ja que redueix el món arabomusulmà com a un conjunt de territoris on només són possibles les dictadures més salvatges o l’integrisme més radical. Saïd El Kadaoui ho diu ben clar:

 «La lliuta per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d’occident. (…) I qualsevol persona com tu i com jo que tingui un cognom estrany i que parli de democràcia i llibertat la cataloguen com a persona occidentalitzada». (p.67)

«(en referència a les revoltes àrabs) Un bany de dignitat que canviarà, segur, unes societats massa acostumades a l’arbitrarietat del poder, al domini petulant d’una minoria que eties creu la mestressa de la casa i a la incomprensió total d’uns països poderosos que, alhora que alimentaven al monstre que les sotmetia a una vida indigna, les assenyalava, en un exercici de cinisme imperdonable, com a incapaces de fer front a les regles del joc que requereixen una democràcia.» (p. 148)

Us recomanem aquesta lectura que us permetrà reflexionar sobre les implicacions més personals de les migracions, com es viu i es percep aquesta experiència per part de persones immigrades, així com també una bona reflexió sobre com, des d’Occident, observem i etiquetem els països del Sud i el món àrab.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: