Racisme, classisme i eleccions

Sovint, des de Catalunya, no entenem com és possible que el discurs anti-catalanista pugui ser un recurs emprat per determinades formacions polítiques.

En ocasions, l’interès polític i electoral passa, sense cap mena d’escrúpol, per sobre de la convivència, l’entesa entre persones i nacions. No es té en compte els problemes i enfrontaments que aquests discursos generen.

Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’UDC, com tantes altres personalitats polítiques catalanes també ha alçat la veu quan ha calgut per denunciar el discurs anti-català i clarament demagògic. Però llegint les seves darreres declaracions sobre immigració, sembla que sí és lícit usar aquest tipus de discurs sobre altres col·lectius, com els migrants.

EL DISCURS ANTI-CATALANISTA
De la mateixa manera que els discursos anti-catalanistes són reprovables per la seva demagògia, la seva generalització i per estar basats en tòpics i estereotips, també és reprovable l’ús del discurs demagògic encarat a un altre col·lectiu: al migrant.

Possiblement les properes eleccions generals del 20 novembre i la voluntat de guanyar vots entre les formacions polítiques de centre i centre-dreta, provoca l’augment d’aquest tipus de discursos amb aires xenòfobs. Una pràctica molt poc responsable social i políticament.


RACISME O CLASSISME?

“No és el mateix que una persona tingui un immigrant a casa seva de servei i visqui a Sarrià o Pedralbes, que aquell que viu a un bloc on va a omprar un immigrant i després un altre i al final, el seu pis no es pot vendre a preu de mercat”. Aquestes varen ser algunes de les declaracions fetes per Duran i Lleida a principis del mes d’octubre (just l’endemà que Plataforma per Catalunya es manifestés a Barcelona, expressant lemes racistes). El polític català deixa entreveure una visió de la immigració limitada i classista.

Més enllà del to racista i xenòfob, aquestes paraules culpabilitzen a un cap de turc dels problemes socials i transversals, en aquest cas del preu de l’habitatge i la degradació de determinats barris. Nombrosos estudis, també el realitzat per l’OIS al 2006 i al 2010, demostren que els barris que tradicionalment van acollir població obrera, de classe treballadora i també als migrants als anys 60, ho continuen fent ara. Són doncs, barris amb habitatges amb menys recursos, més econòmics i per tant, on es concentra la població amb menor poder adquisitiu. No es tracta d’un problema d’origen, sinó més aviat de nivell socioeconòmic i de les condicions socials de cada barri.

En aquesta línia, afirmem que es tracta de declaracions classistes. El polític de CiU tolera sense cap problema la presència d’una persona immigrada al servei d’una família de Sarrià o Pedralbes (s’enten doncs, mà d’obra al servei d’una família benestant). Però no s’accepta al col·lectiu immigrant, quan aquest és empobrit i viu en condicions econòmiques inferiors. Així doncs, més aviat parlem de classisme, i no tant de racisme.


LA IMMIGRACIÓ I LA CULTURA CATALANA
Duran i Lleida però va anar més enllà. Va posar de nou sobre la taula el tòpic de la disminució de la qualitat de l’ensenyança en els centres educatius on hi ha més presència d’alumnat d’origen estranger. També va fer èmfasi en el suposat  que la població estrangera tingui taxes de natalitat més elevades que la població catalana. Segons paraules textuals, extretes de la publicació digital El Triangle, “tenim un problema en la natalitat, un problema demogràfic important, i penso que el tenim també com a catalans”.

Un dels antics lemes més recordats de CiU va ser “És català tot el que viu i treballa a Catalunya”.  Sembla però que Duran i Lleida l’ha oblidat amb el pas del temps. Al seu parer, els descendents de famílies immigrades no són tant catalans com els de les famílies autòctones. Duran i Lleida posa una clara barrera a la “segona generació” i oblida que les cultures canvien i evolucionen, i són capaces d’avançar i enriquir-se amb noves aportacions sense perdre els seus orígens o la seva llengua.


INTEGRACIÓ
Seguidament el mateix polític exposa: “Qui no vulgui practicar el deure de la integració, aquí no hi ha de fer res”. Resulta una tasca una mica complicada, quan els mateixos “catalans d’arrel” ja no consideren catalans com ells, els fills i filles de famílies immigrades.

És lícit exigir aquesta integració sense que reconeguem a aquestes persones com a iguals en drets i deures? Els exigim una integració total. Però sense considerar-los al mateix nivell de catalanitat? Farem diferències entre catalans de primera i catalans de segona?


PROU DISCURSOS RACISTES
Entenem que declaracions d’aquest estil generen confrontació entre dos col·lectius que conviuen en els mateixos espais. Són declaracions que perjudiquen la convivència i per si soles resulten reprovables. Per una banda perquè alimenta tòpics i dóna arguments per la culpar a un col·lectiu dels problemes socials més amplis (l’especulació en el mercat de l’habitatge, la manca de recursos en l’educació…). Però també resulten declaracions perilloses per la separació social i cultural que poden provocar, per no considerar catalans i catalanes a totes les persones i per igual.

Per a més informació, us oferim el comunicat emès per organitzacions socials com SOS Racisme i els sindicats UGT i CCOO, que ja s’han posicionat en contra, així com algunes notícies a Vilaweb, El Triangle o el Setmanari La Directa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: