Amb la voluntat de combinar dos aspectes, la cooperació internacional i la immigració, apareix un  concepte relativament nou en el món de la cooperació, el codesenvolupament.

Entre les ONG dedicades a la cooperació, entre els ajuntament i entre entitats de col·lectius immigrants, el codesenvolupament és una paraula molt repetida, però que en ocasions no té el mateix significat per tothom i planteja dubtes respecte la seva definició. El codesenvolupament és també cooperació internacional? Qui promou el codesenvolupament? Pot ser també una eina per a la integració social, al Sud i al Nord?

Introducció

De la mateixa manera que la immigració és un fenomen relativament nou i que ha crescut en molts pocs anys, el codesenvolupament també és un concepte cada cop més present en el discurs de moltes entitats i administracions públiques, alhora que també s’ha fet un lloc entre els tipus projectes que es desenvolupen. No obstant, tot i el ràpid procés per adoptar aquest concepte i desenvolupar accions i projectes etiquetats com a “codesenvolupament”, no existeix una definició clara, conjunta i consensuada d’aquest terme a nivell teòric, ni a nivell pràctic.

Origen del concepte

El codesenvolupament és un concepte recent. Va sorgir de la mà del conegut sociòleg francès Sami Naïr entre els anys 1997 i 1999. Aquest autor concebia el codesenvolupament, principalment, com una eina per frenar els fluxos migratoris del moment. Així doncs, era convenient reflexionar sobre les causes de fons del moviment migratori i actuar especialment en els països d’origen. En aquest sentit, calia afavorir un desenvolupament humà i sostenible dels països empobrits per guanyar major estabilitat a nivell social, polític, econòmic… i posteriorment, poder gestionar i controlar els fluxos migratoris. Un element novedós era el paper principal de les persones immigrades en aquest procés, invertint així la concepció problemàtica de la immigració, freqüentment associada a la pobresa o la exclusió, i demostrant que la immigració pot contribuir a la millora i al desenvolupament social.

Però han passat ja prop d’una dècada i el context migratori ha variat. Entre diversos factors, actualment es comença a valorar i analitzar el fort impacte que suposen les remeses, tant pel volum econòmic que representen com també pel potencial de millora pels països d’origen. Per altra banda, es confirma la idea que no existeix una relació causal o directa entre immigració i desenvolupament, ja sigui al Nord com al Sud.

L’objectiu: La transformació social al Sud i al Nord, cooperació i inclusió social

Davant d’aquesta nova realitat, el concepte de codesenvolupament aprofundeix més en les dues dinàmiques bàsiques:

• La cooperació: Es creen projectes que promouen el desenvolupament de països empobrits, principalment des dels municipis, amb el suport de persones molt coneixedores de les seves realitats.
• La integració: A través de la implicació de persones immigrades en el desenvolupament de les seves comunitats d’origen, es fomenta la integració social d’aquests col·lectius ja que es guanyen espais de comunicació amb l’administració local i es fan visibles socialment com agents de canvi, el què també permet sensibilitzar la societat d’acollida.

Així doncs, el codesenvolupament cerca l’objectiu de la transformació social a dues bandes. Al Sud amb el foment del desenvolupament humà i sostenible; i al Nord, amb la integració social de la nova ciutadania, entenent-la com un procés que implica tant a immigrants com autòctons. Així doncs, es genera un benefici mutu o un cercle virtuós: Si augmenta la immigració i es treballa per mantenir i desenvolupar els seus vincles amb les societats d’origen, això facilitarà la inclusió social i la sensibilització de la resta de societat de destí a través de la visibilització i el reconeixement del seu paper com agents de desenvolupament social.

Les dimensions del codesenvolupament

Si desgranem una mica més el concepte de codesenvolupament podem trobar-hi 3 dimensions fonamentals que caracteritzen aquest concepte:

• La cooperació i la transnacionalitat: El codesenvolupament pretén fomentar les iniciatives emprenedores dels col·lectius estrangers envers a les seves comunitats d’origen a través de suport i formació, alhora que es dóna suport a les xarxes i vincles transnacionals entre col·lectius del Nord i el Sud.
• La ciutadania i la participació: El codesenvolupament contribueix a la organització de les persones immigrades a través d’entitats o col·lectius, ja sigui en entitats pròpies o mixtes, de manera que es fomenta l’empoderament d’aquestes persones reconeixent la seva participació en la vida social com a agents i interlocutors, i per tant, reconeixent també la seva capacitat de decisió.
• La integració: El codesenvolupament ha d’anar associar al foment de la protecció de drets de les persones immigrades i al treball per la seva inclusió social.

El codesenvolupament a la pràctica

Existeixen diversos tipus de projectes que es poden considerar com a projectes de codesenvolupament, malgrat no existeixi encara una definició unitària. Són diversos els bons exemples d’ONG, entitats d’immigrants i administracions locals que han fet projectes en aquesta línia. Entre aquestes iniciatives, trobem accions com ara:

Projectes socials situats a les societats d’origen, que es nodreixen de remeses comunitàries i el suport de les administracions públiques, ja siguin en el mateix origen o en destí.

• Projectes de mediació i participació dels col·lectius immigrants a les societats de desti per tal de crear projectes de desenvolupament a les societats d’origen, amb el suport d’entitats i administracions del Nord
• Projectes de desenvolupament comunitari en comunitats afectades per la migració
• Projectes de formació concreta per a persones immigrades en situació d¡estada temporal (o contingents) durant la seva estada en les societats de destí i relacionada amb activitats a desenvolupar quan es retorni.
• Projectes de suport a persones i col·lectius emprenedors (microcrèdits)
• Propostes per extreure el màxim benefici de les remeses com ara oferir assessorament per invertir productivament
• Altres projectes que es basen en major mesura en l’experiència, com poden ser els projectes per enfortir l’associacionisme als països d’origen o el foment de la integració i participació dels immigrants en les societats de destí.

Una visió crítica sobre el codesenvolupament

Entenent que el codesenvolupament és una bona eina pel desenvolupament social al Sud i per la inclusió social al Nord, entre les entitats de cooperació internacional federades de Catalunya, a través de la FCONGD, apareixen alguns dubtes que qüestionen aquest concepte. Malgrat que no s’ha donat un debat específic i concret sobre el codesenvolupament, sí que podem trobar alguns acords i dels quals se’n deriva una lectura crítica d’aquest concepte.

La manca de definició clara i precisa del concepte provoca diverses problemàtiques. En primer lloc, algunes iniciatives s’anomenin codesenvolupament només pel fet d’incorporar d’alguna manera persones d’origen estranger. Per tant sota aquest indefinit paraigües s’hi agrupen iniciatives que no tenen en compte els criteris bàsics del codesenvolupament.

Seguint aquesta línia, i en segon lloc, també és possible preguntar-se si la cooperació actual és ja una acció de codesenvolupament. Cal tenir en compte que la cooperació no és una acció unilateral sinó que sempre hi ha una contrapart local al Sud. En aquest sentit, l’actual cooperació

En tercer lloc, ens trobem de nou que es sol·licita a les persones immigrants un sobreesforç que normalment no es demana a la població majoritària. En el cas del col·lectiu immigrant, a més d’haver de superar els dificultosos requeriments de les legislacions d’estrangeria, a més de no tenir reconeguts molts drets fonamentals i ser objectes de discriminacions social tant a nivell social i també institucionals, i vivint en un major risc de vulneració social, se’ls demana a més ser actius, emprenedors i participatius en una societat que en masses ocasions no reconeix els seus drets i que massa sovint adopta discursos utilitaris de la immigració i fins i tot contraris.

En quart lloc, també és oportú interrogar-se sobre quines són les necessitats i els interessos dels col·lectius d’immigrants. En masses ocasions no es coneixen prou bé les inquietuds d’aquestes persones i es parla en nom del col·lectiu sense incorporar la seves aportacions.

Finalment, caldria plantejar si dins la classificació de codesenvolupament hi ha la possibilitat de desenvolupar accions enfocades només en una de les tres dimensions plantejades -el desenvolupament i la trasnacionalitat; la ciutadania i la participacó; i la integració-, o bé és imprescindible treballar tots tres aspectes en la meteixa mesura i profunditat per poder considerar una actuació com codesenvolupmanet.

Conclusió

Un cop més degut a la manca de definició i concreció, trobem actualment postures i opinions diverses d’entitats i organismes (de les ONG fins les administracions públiques). Per uns, cal primar la cooperació al desenvolupament, però per altres, la promoció al desenvolupament humà al Sud és un element secundari davant la oportunitat de treballar per la inclusió social de la immigració al Nord i pel reconeixement per part de la població majoritària.

Article elaborat a partir de les idees exposades durant la conferència i taula rodona “Com activar positivament la relació migració i desenvolupament”, a càrrec de Rafael Grassa, en el marc de les jornades “Per una gestió dels fluxos migratoris responsable i coordinada amb el desenvolupament dels països d’origen”, organitzada per l’IEMed.

La Directiva del Retorn per a uns, o Directiva de la Vergonya per a molts altres, va ser aprovada el 18 de juny pel Parlament Europeu a Estrasbourg. La finalitat de la Directiva ha estat unificar criteris entre els 27 estats membres respecte a la detenció i l’expulsió de les persones estrangeres, no comunitàries, i en situació administrativa irregular. Entre les diverses mesures, es preveu que les persones immigrades sense papers puguin passar fins a 6 mesos (i en alguns casos, fins i tot 18 mesos) dins dels Centres d’Internament per Estrangers (CIE) a l’espera de la seva repatriació o expulsió.

Sobre la directiva

La recent aprovada directiva es pot qualificar com un clar pas enrere en el respecte dels drets humans i en concret, dels drets de les persones estrangeres sense papers, un dels col·lectius actualment més vulnerables.

Amb l’objectiu oficial de procurar certa unitat i homogeneïtzació de les polítiques d’estrangeria dins la Unió Europea, va presentar-se aquesta Directiva que afirma lluitar contra la immigració il·legal i posa mesures per regular l’expulsió de persones immigrades en situació administrativa irregular, els sense papers.

La directiva contempla punts com ara:

- Estada màxima als Centres d’Internament (CIE) fins a 18 mesos, sense intervenció judicial:

Sota els supòsits de perill de fuga o perill per la seguretat pública, es preveu que els immigrants sense papers i a l’espera de la seva repatriació puguin passar fins 6 mesos detinguts en aquests centres de caràcter penitenciari. Aquest termini pot ser prolongable fins a 18 mesos, en el cas de no cooperació del detingut o simplement pel retard en la transmissió dels documents necessaris.

En països com el Regne Unit, Suècia, Grècia, Dinamarca, Finlàndia, Estònia, Irlanda, Malta i Holanda, aquesta directiva podrà millorar la situació de les persones immigrades, ja que en tots aquests països europeus ni tant sols existia un límit d’estada als CIE, el que permetia una estada ilimitada i sense garanties pels interns.

Però per contrapartida, la mesura obre la porta a que països amb un temps d’estada límit inferior, puguin fer ús d’aquesta possibilitat. És el cas d’Espanya, amb un límit actual de 40 dies; però també de França o Xipre (uns 30 dies) i països com Itàlia, Luxemburg, Portugal, Alemanya, Hongria, Polònia, Letònia, Bèlgica, Àustria, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia, tots ells amb límits d’entre 2 a 18 mesos.

Cal tenir present que entre els diversos països europeus i els països emissors, no sempre existeixen acords de repatriació, el què dificulta i impedeix les expulsions forçades a nivell pràctic. I no s’ha d’oblidar que la detenció es fa sense cap mena de judici ni de veredicte oficial, sinó directament a través d’un procés administratiu.

- Limitació d’entrada legal fins a 5 anys:

Les persones expulsades a partir d’ara també carregaran amb la prohibició de tornar a Europa fins que no hagin passat 5 anys des de la seva repatriació. Per tant, evita qualsevol via legal per intentar entrar a Europa de nou. Per a moltes entitats, aquesta mesura criminalitza i exclou a les persones immigrades. L’única exempció d’aquest punt es donaria en el cas que la persona detinguda acceptés el retorn voluntari al seu país d’origen en un termini de 30 dies després de la detenció. Cal afegir que aquesta mesura ja s’està aplicant a l’estat espanyol.

- Els menors també seran repatriats:

De la mateixa manera que als adults, i sense diferències, la directiva també s’aplicarà als menors immigrants no acompanyats i en situació irregular. Els infants sense papers podran ser detinguts, internats en els centres i posteriorment expulsats d’Europa, sense gaudir de la protecció que ofereix el Conveni sobre Drets dels Nens, que tots els estats membres han signat, o sense la protecció de la Declaració dels Drets dels Infants, aprovada per Nacions Unides.

- Possibilitat d’internament a presons:

La directiva també permetrà que els immigrants en situació irregular siguin detinguts i privats de llibertat no només als CIE, sinó que també es podran enviar a les presons ordinàries, tot i que en mòduls separats als altres presos, en el cas de manca de centres o espai. Aquesta mesura evidencia en major grau el caràcter punitiu i penitenciari dels CIE, que malgrat que els governs europeus intentin maquillar la seva imatge i no presentar-los així davant la opinió pública, representen clarament presons encobertes que limiten la circulació de persones que no han comès cap delicte ni que tant sols han estat jutjades, i massa freqüentment, viuen en condicions materials precàries i insostenibles.

L’opinió d’Europa

Els partits de caire liberal, de dretes i més nacionalistes han jugat un paper destacat en aquesta aprovació, però també ho han fet els parlamentaris socialistes, que no han defensat les pròpies esmenes presentades, i que haguessin estat molt útils per suavitzar la present directiva.

Finalment, la normativa ha estat aprovada per 369 vots a favors, 206 en contra i 109 abstencions, i entrarà en vigor en un termini de 2 anys després de la seva publicació oficial.

Podem ressaltar algunes aportacions destacables per part d’alguns estats europeus. França va apostar clarament per la possibilitat d’expulsar també als menors immigrants, fins i tot, independentment de la necessitat d’acabar el curs escolar. Alemanya, Grècia i Àustria varen negar-se a assumir l’assistència jurídica (malgrat que finalment, la normativa inclou aquesta assistència de manera gratuïta) o fins a un total de 10 països, entre ells Itàlia, de nou França, Alemanya, Grècia, Àustria i també Txèquia, Hongria, Malta, Lituània o Polònia, que durant les negociacions proposaven mesures més dures com ara, no limitar el temps màxim de detenció als CIE, reduir fins a 7 dies la possibilitat de retorn voluntari (enlloc dels 30 dies actuals), fer menys concrets i específics els mecanismes de seguiment i els controls d’expulsions o bé augmentar el període de 5 anys per poder retornar a Europa.

La postura espanyola

Durant el procés de debat de la nova directiva, el ministre espanyol d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va manifestar obertament que l’aprovació d’aquest nou reglament no implicaria una retallada de drets pels immigrants en situació il·legal, ja que l’actual i preexistent normativa espanyola no és tant abusiva ni estricta.

No obstant, i malgrat aquestes afirmacions, no és agosarat pensar que en el cas que el govern consideri convenient aplicar aquesta nova normativa, així ho farà, ja que a nivell legal, disposa de l’opció i les eines per fer-ho. De fet, i com a primer indici preocupant és la intenció del Ministeri d’Interior d’augmentar l’estada als CIE espanyols, passant dels 40 als 60 dies, tal i com es va anunciar a principis del mes de maig de 2008.

Així doncs, la situació a Espanya tampoc és senzilla, i pot agreujar-se més en el context de crisi econòmica. Els primers sectors perjudicats, els més fluctuants i inestables, i els que major volum de població estrangera ocupen, en seran els primers perjudicats. I en el cas de les persones immigrades, la situació es complica, no només si la persona no té papers, sinó també si es troba en període de renovació dels seus permisos de treball i residència, en el qual, perdre la feina o no tenir una oferta laboral legal vigent, implica la no renovació de la documentació i per tant, passar a una situació administrativa irregular, i per tant, vulnerable a la nova directriu.

En definitiva, són mals temps per a les persones immigrades, i són diverses les raons que ho demostren.

• És evident que aquesta directiva del Retorn i les expulsions fora de la fortalesa europea, permetrà l’empitjorament de les condicions de vida de les persones immigrades sense papers, al mateix temps que legitima la vulneració dels Drets Humans de les persones immigrades i debilita la nostra democràcia.
• La normativa és extremadament excessiva. Les presons i altres centres tancats han de reservar-se per a persones que han comès delictes. Seria positiu que els dirigents europeus reflexionessin sobre l’adequació d’empresonar, com a mesura preventiva, a persones pel fet de trobar-se sense permís de residència tant sols estant cometent una falta administrativa, en el mateix nivell com el fet de no dur el DNI renovat o no pagar una multa, però en cap cas és un delicte.
• Els internaments de 6 fins a 18 mesos no contribuiran a facilitar ni millorar l’efectivitat en els processos d’expulsió, ja que les repatriacions solen fer-se només 10 dies després de la detenció. Una mesura tant prolongada només permet dilatar el patiment dels retinguts per una simple falta administrativa, a més de dilatar també, els costos econòmics pels contribuents.
• L’Europa que ha pretès defensar la llibertat i els drets socials de les persones, es contradiu i es posa en evidencia amb aquesta mesura. L’Europa d’avui, la fortalesa, ja només defensa la lliure circulació, no de persones, sinó de capitals financers i de mercaderies, deixant de banda drets tant fonamentals com la Declaració Universal dels Drets Humans.
• El context de crisi actual no fa més que delatar la utilització dels immigrants. Quan l’economia necessita cobrir vacants pel seu creixement i quan l’estat del benestar necessita de major sosteniment, els immigrants (legals o irregulars) són benvinguts, però únicament en la seva dimensió de treballadors, i concretament com a mà d’obra barata en la qual no sigui necessari gastar més recursos per les seves necessitats com a persones, des l’educació fins la sanitat, passant per l’habitatge.
• Així doncs, Europa esdevé cada cop més una fortalesa inabastable, que curiosament ara expulsa persones que han hagut de marxar de països empobrits; en moltes ocasions, degut a les intervencions i relacions desiguals i imposades pels mateixos països europeus enriquits ara els rebutja.

Per aquests motius, aquesta directiva es mereix de sobres el títol de Directiva de la Vergonya. Possiblement la mateixa vergonya que fa que s’utilitzi l’eufemisme del Retorn, enlloc de la paraula Expulsió. Però tots sabem que un eufemisme és només això, una paraula més suau, però sempre, i també en aquest cas, ens amaga un contingut devastador.

Llegiu aquí el comunicat de la Federació Catalana de ONG pels Drets Humans (FCONGDH) i també la seva nota de premsa.

]]> http://obimmigraciosbd.wordpress.com/2008/06/19/el-parlament-europeu-aprova-la-directiva-del-retorn/feed/ ois07 http://obimmigraciosbd.wordpress.com/2008/06/18/immigracio-i-educacio-l%e2%80%99escola-familia-i-valors/ http://obimmigraciosbd.wordpress.com/2008/06/18/immigracio-i-educacio-l%e2%80%99escola-familia-i-valors/#comments Wed, 18 Jun 2008 12:44:04 +0000 ois07 http://obimmigraciosbd.wordpress.com/?p=90

L’Observatori de la Immigració a Sabadell (OIS), conjuntament amb l’SCAI i el suport de la Fundació Jaume Bofill i Ajuntament de Sabadell, estan preparant la propera Taula Rodona sobre Educació i Immigració, amb el títol l’Escola i la Família. Quins valors tenim i quins valors esperem de l’escola?

L’acte, que tindrà se celebrarà el proper dimarts 8 de juliol a les 19h al Casal Pere Quart de Sabadell, comptarà amb la participació de mares i pares de diversos orígens que aportaran la seva visió i seran moderats pel professor de sociologia de la Universitat de Lleida, Jordi Garreta.

Per afavorir el bon creixement i el desenvolupament dels nostres infants, la comunicació i la coordinació entre l’escola i la família hauria de ser un dels punts més sòlids del sistema educatiu.

En l’actual context migratori, aquesta aliança entre l’escola i la família pren encara més rellevància pel repte afegit del canvi cultural. Els pares i mares transmeten aquells valors que consideren més importants pel desenvolupament dels seus fills i filles, ja siguin nascuts al país d’origen o bé nascuts en el país de d’arribada. Però en la situació de procés migratori, com es viu el canvi de context cultural i la presència de nous valors majoritaris? I en aquest cas, com s’articulen les demandes per poder educar els infants a cavall de dues cultures? Existeixen dificultats en aquest procés o és possible extreure el millor de cada una d’elles?

Amb la intenció de compartir la reflexió sobre el fet migratori, tractant la realitat del món educatiu, la Lliga dels Drets dels Pobles, el Fòrum IDEA de la UAB i l’SCAI, amb el suport de l’Oficina de Nova Ciutadania de l’Ajuntament de Sabadell i la Fundació Jaume Bofill, proposem el cicle Immigració i educació: l’escola i la família. L’objectiu ésdebatre sobre les expectatives de les famílies immigrades respecte les escoles i altres qüestions relatives als valors que transmet l’escola i el sistema educatiu català o les relacions amb l’entorn més proper, entre companys, professorat i pares i mares, segons les opinions de les famílies nouvingudes.

Amb les intervencions de:

Jordi Garreta, professor de sociologia de la Universitat de Lleida

Mariama Camara, Mohamed Chtaibat, Irina Lebedeva i Marisa Zambrano, mares i pares d’origen estranger

• Data: dimarts 8 de juliol de 2008
• Horari: a les 19.00 h
• Lloc: Casal Pere Quart (Rambla, 69 de Sabadell) Fes clic aquí per saber com arribar-hi

Organitzen: SCAI, Lliga dels Drets dels Pobles i Fòrum IDEA de la UAB

Amb el suport de: Fundació Jaume Bofill i Oficina de Nova Ciutadania de l’Ajuntament de Sabadell

L’OIS (Observatori de la Immigració a Sabadell) i l’Ajuntament de Sabadell han signat un conveni de col·labaració per dos anys que permet desenvolupar la tercera etapa de l’OIS per aquest nou curs, el projecte Trencant estereotips. Educar per la convivència i la ciutadania.

En la roda de premsa s’ha exposat l’objectiu comú d’apropar la població majoritària i la població nouvinguda per tal de construir, col·lectivament, una nova ciutadania sense discriminacions. La voluntat tant de l’OIS com també de l’administració local és superar l’estat de coexistència pacífica entre comunitats per assolir un grau més a nivell ciutadà, és a dir, assolir la plena ciutadania en un context de convivència que faciliti poder compartir els mateixos espais i entorns, i alhora, les relacions normalitatzades.

Per altra banda, la presidenta de la Lliga dels Drets dels Pobles, també ha destacat la importància d’establir una col·laboració d’aquest tipus, ja que no es tracta d’un acte puntual o concreta, sinó que es perllonga en un periode de tamps més llarg, en el qual es treballarà durant dos anys.

El nou projecte de l’OIS es basarà en tres línies de treball principals:

• La recerca: Actualització de dades demogràfiques a Sabadell, recuperació de bones pràctiques en la gestió del fet migratori i l’anàlisi de la realitat local amb estudis com el realitzat en col·laboració amb el Consell d’Europa.
• La anàlisi i la reflexió: Disseny i realització de tallers educatius dirigits a la població majoritària per tal de debatre i reflexionar sobre la immigració amb la finalitat de trencar tòpics i estereotips.
• La sensibilItzació: Realització de actes públics, especialment taules rodones, obertes a tota la ciutadania que donin informació de diversos àmbits sempre relacionats amb la immigració, des d’una perspectiva local i donant veu als propis protagonites.

Tal i com recomana l’estudi del Síndic de Greuges de Catalunya, Informe de la Segregació escolar a Catalunya, aparegut aquest mes de maig, per tal de garantir la igualtat de drets i oportunitats, és imprescindible combatre la segregació escolar, i molt especialment en alguns municipis, com és el cas de Sabadell. Tot i no ser dels municipis catalans amb majors percentatges de població estrangera, Sabadell presenta elevats índex de segregació a les aules.

Seguidament, us exposem alguns punts de l’informe.

Elevada segregació escolar a Catalunya

L’informe de la segregació escolar a Catalunya, realitzat per el síndic de greuges destaca la vital importància de lluitar contra la segregació escolar, realment molt elevada al nostre país. Les dades de l’estudi mostren que, tant a primària com a secundària, la segregació escolar a Catalunya és alta ja que segons les estimacions fetes, a nivell nacional, caldria que fins a 46% de l’alumnat estranger de primària, i fins el 35% secundària, canviessin de centre per tal que la distribució fos equitativa entre tots els centres educatius. d’alumnat estranger de

Raons i causes de la segregació escolar

La segregació escolar és un reflex de la segregació urbana, però en molts casos i en moltes ciutats i pobles de Catalunya, la segregació escolar resulta ser molt més elevada que la segregació urbana. És a dir, a l’interior d’alguns centres educatius, trobem percentatges de d’alumnat estranger molt més elevats que els percentatges de població estrangera que resideix en un barri concret. De fet, l’estudi demostra que el ritme de concentració d’alumnat d’origen estranger en les escoles, no correspon amb l’evolució i el ritme de l’arribada i l’assentament de la població immigrada en els municipis i barris. Per tant, ens trobem davant d’una manca de correlació entre la composició de la població del barri i la composició de l’alumnat dins l’escola.

Aquesta situació de sobrerrepresentació d’alumnat estranger a les aules pot tenir diverses raons. Les més destacades serien la pròpia dinàmica de molts centres, que ja eren segregats anteriorment a l’arribada de població i alumnat immigrant al barri, i eren també centres molt estigmatitzats socialment. De la mateixa manera que també existeix una segregació escolar en aquells centres que acullen principalment famílies benestants i adinerades. Per altra banda, també hi té molt de pes la dinàmica de “fugida” de moltes famílies, que opten per matricular els seus infants en altres centres menys estigmatitzats socialment i a vegades allunyats dels seus domicilis.

Així doncs, en aquests contextos, s’arriba a una forta estigmatització social, que anteriorment ja tenia el barri i ara, també arriba a les escoles.

La segregació escolar a Sabadell

Com apunta l’informe, la segregació escolar és ben diversa, no només a l’interior dels municipis, comportant que hi hagi centres amb elevada representació i per tant, que no corresponguin a la realitat social dels barris; sinó que també es presenten diferències considerable si comparem la realitat dels municipis catalans.

Les dades ofertes en l’estudi del Síndic de Greuges mostren com la segregació escolar no és més intensa en els municipis on hi ha més immigració, sinó que en moltes ocasions els municipis amb menys població immigrada poden presentar una major segregació escolar, com és el cas de Sabadell.

Entre tots els municipis analitzats, Salt a Girona, és el que compta amb el major percentatge de població immigrada a la primària, un 47,1%. Tot i així, té un índex de segregació escolar lleugerament inferior a Sabadell, amb un total de població escolar immigrant molt més inferior, un 8,3%. El mateix succeeix amb L’Hospitalet de Llobregat, que amb un 20,5% d’alumnat de primària immigrant, presenta menys segregació escolar que Sabadell.

Si comparem la realitat sabadellenca amb altres municipis que no es troben en la llista dels 20 amb majors índex de segregació escolar, veiem com Manlleu, Guissona, Canovelles, amb percentatges propers al 30% d’alumnat immigrant a primària, o Roses, Calonge o Banyoles, tots ells amb percentatges superiors al 25%, són tots ells municipis que presenten una millor situació. Sabadell ressalta, malauradament, per ser un dels vint municipis amb major segregació escolar, i alhora tenir poc alumnat immigrant. A Sabadell, caldria que un 26% de l’alumnat immigrant canviés d’escola per tenir centres amb composicions equitatives, en termes globals de tota la ciutat i estadísticament (tenint sempre present la problemàtica inicial de la segregació urbana).

De fet, en l’estudi Sabadell, Informe de la Immigració 2006 de l’OIS, ja s’apuntava aquesta tendència. A nivell de matriculacions, si bé l’alumnat total, englobant a tota la població, presentava una distribució força similar entre els centres públics (59%) i els centres concertats (41%); el col·lectiu d’alumnat estranger es concentrava de manera clara en els centres públics, ja que hi assistia en un 88%. Així doncs, amb les primeres dades, podem veure com la composició de determinades escoles no és gens representativa de la realitat de molt dels barris de la ciutat.

Gràfiques: Distribució del total de l’alumnat i de l’alumnat estranger de Sabadell segons la tipologia del centre educatiu.

Font: Observatori de la Immigració a Sabadell (2006) Sabadell, Informe de la Immigració 2006. Edita Fundació Jaume Bofill i Ajuntament de Sabadell.

Algunes propostes

Així doncs, davant d’aquesta situació es fa imprescindible adoptar una política educativa que vetlli per l’equitat d’oportunitats en tots els municipis i especialment, en municipis com els nostres. Des dels Síndic de Greuges es proposen, entre moltes altres, mesures com:

Sobre la planificació educativa:

• Tenir molt més en compte els criteris sociodemogràfics, i no només els criteris urbanístics i la disposició d’espais lliures, a l’hora de decidir la ubicació de nous centres o obrir noves línies en una escola.
• Garantir la gratuïtat total als centres per tal que hi hagi real equitat en la demanda de places escolars independentment dels nivells socioeconòmics de les famílies, així com millores de les condicions materials, per afavorir la qualitat entre tots els centres, públics i concertats
• Implicar molt més els centres concertats en l’escolarització d’alumnat immigrant

Sobre la gestió de l’accés als centres educatius:

• Frenar la oferta de matrícula viva en aquells centres amb elevada segregació escolar.
• Usar les ampliacions de ràtios per afavorir l’accés en aquells centres amb menys demanda o bé, reduir-les per controlar l’accés en aquells centres amb major demanda.
• Establir un màxim d’alumnat amb necessitats educatives específiques per cada centre.
• Controlar amb fermesa les irregularitats de l’admissió, com els falsos empadronaments.

Sobre les polítiques d’informació a les famílies:

• Assegurar un accés igualitari en el coneixement i informació de l’oferta escolar, els processos d’admissió i també sobre els drets d’elecció de centre.

Mesures compensatòries:

• Incrementar la inversió en professionals i majors incentius per a professorat major qualificat pels centres segregats.
• Impulsar accions per relacionar centres escolars segregats i centres escolar no segregats a través d’accions com l’oferta conjunta d’activitats.
• Promoure els centres segregats amb polítiques d’atracció de demanda envers a famílies locals.

Per accedir a l’estudi complet, feu clic aquí

Per veure’n un resum, feu clic aquí

El Síndic de Greuges de Catalunya ha presentat el seu informe extraordinari sobre “La gestió Municipal de l’empadronament dels Immigrants”, aquest informe recull les dades d’una recerca feta a diversos municipis catalans i s’analitza la gestió del padró envers la població immigrada.

Seguidament us oferim les idees principals sobre la situació del padró a Catalunya.

Si voleu accedir a l’informe íntegre, feu clic aquí

Què és el Padró?

El padró municipal és la eina que recull informació bàsica sobre els habitants d’un municipi. Segons la normativa vigent (Article 16.2 de la Llei 7/1985) les dades que ha de recopilar el padró són:

• la identificació de la persona amb el nom, cognoms i sexe
• el domicili habitual
• la nacionalitat
• el lloc i la data de naixement
• el número de DNI o en cas de ser una persona estrangera, dependrà de la procedència de les persones:

Si es tracta de persones estrangeres d’estats membres de la Unió Europea, caldrà el número de la targeta de residència expedit per autoritats espanyoles o bé, el número acreditatiu d’identitat o passaport en vigor expedit pel les autoritats del país de procedència.

Si es tracta de persones estrangeres no comunitàries, caldrà aportar el NIE (Número d’identificació d’Estrangers) en vigor o bé, el passaport en vigor expedit per les autoritats del país de procedència.

Les funcions del padró

El padró és especialment important i útil per als municipis. L’administració local, per ser la més propera als ciutadans, és la que té un major protagonisme alhora de facilitar i promoure la integració de les persones nouvingudes. I és precisament el padró el mecanisme principal que permet recollir informació i així conèixer la composició dels habitants d’una localitat.

Les principals funcions del padró, relacionades amb la gestió local de la immigració, són:

• Conèixer i reconèixer el nombre i el volum de població d’un municipi i per tant, també permet saber quina és la població immigrant real.
• Aquesta informació facilita l’anàlisi de la distribució i la mobilitat de la població sobre el territori
• I possibilita l’elaboració de plans d’acollida i assessorament per a nouvinguts allà on sigui més necessari i adient.

A més de la utilitat per la pròpia Administració Pública Local, el fet d’empadronar-se també és essencial per a les persones immigrades. El padró és, actualment, la primera i principal porta d’entrada i l’accés a diversos drets socials fonamentals i serveis bàsics com la salut, l’assistència social, l’educació, l’habitatge o l’arrelament social. El padró ha passat de ser un registre i un mecanisme per deixar constància del lloc de residència per ser la condició mínima i indispensable que la legislació d’estrangeria ha fixat per poder assolir l’estatut jurídic de resident i tot un seguit de drets socials. drets socials

L’estudi

En l’estudi La gestió municipal de l’empadronament dels immigrants s’hi aborden 5 temes bàsics: la inscripció al padró, la inscripció en els casos de sobreocupació d’habitatges o infrahabitatges, les altes, baixes i renovacions de padró, l’accés i cessió de dades del padró a cossos de seguretat i policials, el reagrupament familiar i finalment les recomanacions. En cada un dels apartats, l’estudi analitza quins són els criteris d’actuació dels municipis i quines són les tendències actuals amb dades.

1. La inscripció al padró

Sobre el primer bloc, destaca la idea que degut a la poca claredat, la normativa vigent és aplicada amb diversitat de criteris als diferents municipis catalans, i especialment pel que fa a la identificació personal i la identificació del domicili. Ressalta la dada que vora el 85% dels municipis no faciliten el procés d’empadronament a aquelles persones que no poden aportar la documentació estrictament requerida, com podria ser en el cas de les persones en situació irregular, a les que no els és possible entregar la documentació exigida, tot i que en altres casos sí que es permet l’empadronament amb altres documents no exigits legalment, com ara el resguard d’una denúncia per pèrdua o robatori del passaport.

Sobre les dades referents al domicili, també hi ha molta disparitat de criteris. Des d’ajuntaments que decideixen empadronar tot i no tenir documents que acreditin un domicili (un 30%), fins a altres ajuntaments que opten per fer constar un domicili diferent al propi, ja sigui el d’un conegut, els serveis socials o allà on afirma l’interessat, per manca de documentació.

Per últim, destaca la dada que un 60% dels municipis no afavoreixen la inscripció al padró, més enllà de l’estrictament necessari i se’n fa poca difusió i informació.

2. La sobreocupació d’habtatges i els infrahabitatges

Les situacions dels pisos pasteres, els llits calents i en general, la massificació dels habitatges són temes preocupants ja que vulneren la dignitat de les persones, no permeten unes mínimes condicions de vida, de salut i d’higiene, a més de la possibilitat de generar nombrosos conflictes de convivència entre les comunitats de veïns.

Per aquestes raons, els municipis usen el padró municipal com una eina per combatre i eradicar aquestes situacions. Aquestes mesures poden ser, segons el moment de la intervenció, prèvies a la inscripció del padró, com ara limitar el nombre de persones per habitatge, denegar l’empadronament per sobreocupació (si ja consten més persones empadronades al mateix domicili), exigir la cèdula d’habitabilitat o exigir acreditacions i autoritzacions per part dels propietaris en favor del nou habitant. L’efecte negatiu d’aquestes iniciatives serà l’existència d’un col·lectiu exclòs del padró i que o serà comptabilitzat en cap registre. Altres mesures creades per evitar la sobreocupació són les mesures posteriors, principalment les inspeccions, la elaboració d’informes quan se sospita que es pot donar aquesta situació o la baixa dels empadronats en aquests domicilis. A nivell global, convé destacar que tots els municipis analitzats han usat algun tipus de mesura prèvia i un 25% he desenvolupat mesures posteriors per detectar sobreocupacions d’habitatges.

Però el debat de fons en aquesta qüestió és quina ha de ser la funció real del padró municipal en les situacions de massificació? El padró ha de combatre aquesta realitat; ja sigui amb mesures prèvies o posteriors; o bé el padró és l’eina que reflecteix la realitat poblacional d’un municipi? Segons les lleis vigents actualment, clarament el padró té la seva funció principal deixar constància dels habitants d’un municipi i precisament per aquesta raó, perquè no exclou a cap persona, és una eina molt eficaç per poder desenvolupar polítiques públiques adequades i ajustades a la realitat. Utilitzant el padró com una eina per limitar els infrahabitatges o els pisos pastera, s’invisibilitza a una part considerable del col·lectiu immigrant, possiblement la més vulnerable social i amb major risc d’exclusió social.

3. La baixa i la renovació de la inscripció d’estrangers

Per tal que el padró pugui reflectir la realitat dels municipis, la normativa obliga a dur a terme actualitzacions i renovacions de les inscripcions padronals cada dos anys, situació que afecta principalment a les persones estrangeres que no disposen de permís de residència permanent.

En aquest context la majoria de municipis, un 60%, tant sols emet un preavís abans de procedir amb la baixa del padró, sense cap audiència ni citació per exposar la necessitat de renovació del padró.

Amb percentatges similars, també molts municipis (64%) efectuen baixes del padró municipal quan coneixen acords d’expulsió sobre persones estrangeres, i en el cas que la persona en qüestió mai hagi estat expulsada, es desconeix la documentació necessària per provar aquesta situació i per tant, evitar ser donat de baixa del padró, que a efectes pràctics pot significar no complir els requisits mínims per assolir futurs permisos de residència i treball al país. Fins i tot un 6% del municipis refusen empadronar de nou a una persona donada de baixa, malgrat acrediti seguir vivint al municipi, i fins a un 75% cursen denúncies per manca de residència habitual, en moltes ocasions a través d’informes policials.

4. L’accés i cessió de dades del padró

Malgrat que en el seu moment fou una decisió polèmica, envoltada de crítiques i no massa ben rebuda per determinats col·lectius socials, d’immigrants i també alguns ajuntaments, actualment és vigent la disposició addicional setena de la Llei de bases del règim local actualment, la policia té accés a les dades del padró per tal de poder exercir la seves competències en matèria d’estrangeria.

En aquesta situació, la major part dels municipis analitzats permeten l’accés de la policia a les seves bases de dades. Quan intervenen els cossos de la Policia Nacional, els Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Civil es fa a través d’una sol·licitud prèvia, en canvi quan es tracta de la Policia Municipal l’acció és directe ja que es reben ordres de la mateixa administració local. Aquesta situació, afegida a que en diverses ocasions, els altres cossos de seguretat sol·liciten les dades directament a la Policia Municipal, provoca que en moltes localitats (un 33%) no existeixin dades reals ni fiables sobre l’accés, la freqüència i la tipologia d’informació sol·licitada per aquests organismes sobre la població immigrada, fent-la encara més vulnerable legalment.

Val a dir que si bé la majoria els ajuntaments sol·liciten acreditar algun motiu per accedir a la informació del padró, també és cert que són molt pocs els municipis que posen algun tipus d’impediment o restricció al seu accés a la informació (28%).

És interessant observar les raons per accedir al a informació. Destaca com només el 6,5% de les sol·licituds es fonamenta en competències reals establertes per la legislació d’estrangeria. La majoria de vagades la raó principal és “la seguretat ciutadana”, associant un cop més la immigració a determinats estereotips i generalitzacions falses sobre la inseguretat o la delinqüència.

5. El reagrupament familiar

Un dels requisits per sol·licitar el reagrupament familiar és un informe emès per l’administració pública local que es basa principalment en acreditar la disponibilitat d’un habitatge digne i adequat per part de la persona que sol·licita el reagrupament (realitzat pels serveis municipals d’habitatge). Aquesta és una nova funció atorgada als municipis a través del Reglament d’estrangeria, juntament amb l’emissió d’informes sobre la integració social per a les sol·licituds d’arrelament social (realitzats pels serveis socials locals), en el què s’exigeix el certificat d’empadronament.

Val a dir que molts municipis, degut a que els responsables del padró i els responsables de l’emissió dels informes són persones diferents, hi ha força desconeixement dels requisits finals i les possibles exempcions, com ara l’exempció de presentar una oferta laboral si es disposen de suficients recursos, alhora de sol·licitar el reagrupament familiar. Així doncs seria convinent una major coordinació i informació tant de la llei i el reglament d’estrangeria així com les mesures i les opcions per tal de facilitar aquests tràmits a les persones interessades.

Les recomanacions:

Per acabar, l’estudi proposa 5 actuacions claus recomanades. Són les següents:

• Necessitat d’unificar criteris en la gestió de l’empadronament de persones immigrades
• Recordar el deure legal de complir amb la normativa vigent per que fa a la naturalesa i les funcions del padró municipal, (especialment pel que al tema del seguiment del habitatges i els domicilis pastera)
• Major coordinació del padró amb d’altres serveis municipals com ara els serveis socials o les inspeccions municipals
• Oferir la màxima garantia a les persones que es donin de baixa del padró municipal
• Oferir un major control per part dels responsables del padró envers l’accés dels cossos policials a aquestes dades personals.

Aquest estudi ha estat elaborat per la Fundació Pi i Sunyer, per encàrrec del Síndic de Greuges de Catalunya. La mostra final està composada per 70 municipis de més de 5.000 habitants i s’han fet diverses entrevistes a tècnics municipals del padró.

Per accedir a l’informe íntegre, feu clic aquí

El dimecres 7 de maig a les 12 del migdia, l’Observatori de la Immigració a Sabadell (OIS) va presentar públicament el seu segon estudi, el Catàleg de Bones Pràctiques en Immigració, a la seu de la Lliga dels Drets dels Pobles.

Al llarg de l’any 2007 l’OIS ha estat treballant en aquest segon projecte que preten recollir propostes i experiències positives i novedoses en la gestió del fet migratori a nivell local, adreçades tant a la població nouvinguda com a la majoritària. Paral·lelament s’ofereixen possibles indicadors i criteris útils per desenvolupar i millorar iniciatives eficaces en aquest camp.

Per descarregar l’estudi complet, feu clic aquí

Per descarregar l’annex (conté totes les fitxes de les pàctiques recollides), feu clic aquí

Per descarregar el resum de l’estudi, feu clic aquí

Ha començat ja la preparació del proper III Fòrum Social de les Migracions, que se celebrarà el proper setembre a la ciutat madrilenya de Rivas Vaciamadrid, encapçalat per entitats com CEAR o l’entitat brasilera Grito dos Excluidos, entre moltes d’altres.

La II edicicó del FSMM també va tenir lloc a Rivas Vaciamadrid entre els dies 24 i 26 de juny del 2006, on hi van participar unes 2000 persones vingudes d’arreu del món i que van concloure el FSMM amb la Declaració de Rivas. A continuació, podeu llegir-la integrament.

DECLARACIÓN DE RIVAS

Asamblea de movimientos sociales reunida durante el II FORO SOCIAL MUNDIAL DE LAS MIGRACIONES “Por una ciudadanía universal y los derechos humanos. Otro mundo es posible”

Las mujeres y los hombres que hacemos los movimientos sociales y las organizaciones de la sociedad civil altermundialista, reunidos en Rivas Vaciamadrid (España) del 22 al 24 de junio de 2006 y representados por 1.193 organizaciones de 84 países de todo el planeta,

CREEMOS QUE:

Crear otro mundo es posible, necesario y urgente. Las y los migrantes somos sujetos y agentes de transformación de las sociedades a las que llegamos y de las que salimos y se debe reconocer y promover este papel y la oportunidad que representa para el crecimiento de ellas.

La migración es un proceso que tiene lugar, en este momento, en el marco de la globalización y no puede ser analizado fuera de ésta. No se desde por tanto abordar como un tema exclusivamente de fronteras o de “puertas para adentro”, sino que es un proceso económico, político, cultural y social relacionado directamente con los efectos que el modelo capitalista neoliberal impuesto genera mundialmente.

Las políticas migratorias no pueden estar al margen de los Derechos Humanos; éstos son patrimonio común de la humanidad y se debe asegurar su interdependencia, integralidad y universalidad.

La ciudadanía universal es una necesidad para los procesos de convivencia. Todas las personas que llegan a un nuevo país debemos tener todos los derechos que son inherentes a la condición de ciudadano sin vincularse a la nacionalidad, incluido el voto.

Las y los migrantes somos sujetos sociales cuyo empoderamiento y articulación como agentes de transformación política, social, cultural y económica, es fundamental. En este sentido, el Foro Social Mundial de las Migraciones es un espacio privilegiado para la articulación del movimiento de defensa de los derechos de las y los migrantes.

DENUNCIAMOS QUE:

Las políticas económicas, sociales y culturales base de la actual globalización impiden un desarrollo humano y sostenible desde los propios intereses y necesidades de todas las sociedades. La acción de las empresas multinacionales, la deuda externa, la pérdida de soberanía alimentaría, el comercio injusto, la expoliación de los recursos naturales y los conflictos armados son causa de que las personas se vean forzadas a desplazarse y emigrar, tanto hacia el Norte como entre países del Sur.

No son admisibles prácticas al margen de los derechos humanos como la externalización de fronteras, las zonas francas de producción y los centros de internamiento que han de ser cerrados. No admitimos que la migración sea relacionada con la seguridad y sea utilizada como moneda de cambio entre los gobiernos o con fines electoralistas.

Existe una visión reduccionista de las y los migrantes como fuerza de trabajo. Las y los migrantes somos personas y no mercancías y por tanto debemos tener garantizados todos los derechos que nos permitan desarrollarnos y poder ser ciudadanas y ciudadanos de la sociedad a la que hemos llegado: derechos laborales, sociales, culturales, económicos, civiles y políticos.

Hay otras formas de persecución, que están obligando a millones de personas a tener que salir de sus sociedades de origen como el impacto de los megaproyectos económicos, los desastres ambientales, la persecución por razones de género, orientación sexual, raza, religión y la vulneración de derechos económicos y sociales que no están recogidos en la legislación internacional de protección.

Denunciamos todas las formas de racismo, xenofobia, islamofobia y antisemitismo.

Hay miles de personas que a diario mueren, son torturadas, mutiladas y desaparecen en la migración con absoluta impunidad. Denunciamos la fortificación de fronteras, los muros, las patrulleras, las mafias y el tráfico de personas para la explotación sexual que originan estos crímenes. Igualmente denunciamos la trata de personas y el trabajo esclavo.

PROPONEMOS, EXIGIMOS Y NOS COMPROMETEMOS

Exigimos que el desarrollo global como responsabilidad pública sea asumido por los estados y organismos multilaterales con la participación de la ciudadanía.

Exigimos que los derechos humanos estén garantizados en todas las sociedades, más allá de la situación administrativa de las personas y en todas las etapas de los procesos migratorios –origen, tránsito, destino y retorno-. Exigimos que no se criminalice a las y los migrantes por el hecho de no tener papeles, que se deroguen las leyes de extranjería que contradigan el derecho internacional de los Derechos Humanos y que se se garantice el derecho a la libre circulación.

Exigimos la firma, ratificación y puesta en práctica de la Convención Internacional para los Derechos de los Trabajadores Migrantes y sus Familias, del Convenio 143 de la Organización Internacional del Trabajo sobre las y los trabajadores migrantes y el Convenio 49 contra el Tráfico de Seres Humanos. Nos comprometemos a vigilar que los poderes públicos de todos los estados adopten las medidas que llevan a su ratificación. Exigimos especialmente a los sindicatos su compromiso en esta materia.

El derecho a vivir en familia es fundamental para todas las personas migrantes. Exigimos que sea garantizado.

Exigimos que se amplíe la protección internacional a las personas que son víctimas de otras formas de persecución no incluidas en la Convención de Ginebra. Exigimos que se garantice a los perseguidos el acceso al derecho de asilo en país seguro y el derecho al retorno de las personas refugiadas con garantías.

Exigimos que se reconozca y visibilice nuestro papel protagónico como mujeres inmigrantes, superando la visión victimista que se tiene de nosotras.

Nos comprometemos a hacer llegar como Foro Social Mundial de las Migraciones a todos los espacios de incidencia internacionales, nacionales y locales nuestras denuncias, exigencias y propuestas.

POR ELLO

1. Hacemos de la DECLARACIÓN DE RIVAS, nuestra agenda de trabajo que nos permitirá un trabajo conjunto en los ámbitos internacionales, nacionales y locales.

1. Nos comprometemos a realizar el III Foro Social Mundial de las Migraciones y dar continuidad a las acciones aquí acordadas. Además nos comprometemos a organizar el eje de migración del próximo Foro Social Mundial en Nairobi 2007.

1. Realizaremos una movilización mundial una vez al año como elemento denuncia, propuesta y visibilización del Foro social Mundial de Migraciones.

1. Damos continuidad a la web del Foro como espacio de trabajo, memoria e intercambio.

1. Abrimos un espacio de redacción conjunta de la Carta Mundial de los Migrantes que será discutida en el próximo Foro.

1. Creamos un Comité Internacional Permanente del Foro Social Mundial de las Migraciones en el que haya representación de todos los continentes que asegure el seguimiento de los compromisos de trabajo y que pueda tener réplicas regionales y locales.

Y hacemos esto porque creemos que, OTRO MUNDO ES POSIBLE, NECESARIO Y URGENTE

Rivas Vaciamadrid (España) del 22 al 24 de junio de 2006

El passat mes d’octubre, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa es va posicionar a favor del processos de regularització per a persones immigrades en situació irregular, posant com a bon exemple el cas espanyol del 2005.

La resolució 1568 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa deixa per escrit un seguit de propostes i recomanacions per tal que els estats membres recullin i contemplin, en les seves polítiques migratòries i lleis d’estrangeria, la conveniència de dur a terme processos de regularització de persones immigrades en situació de residència irregular.

INTRODUCCIÓ

Actualment, es calcula que Europa hi ha prop de 5,5 milions de persones en situació irregular, a més d’uns 8 milions de persones immigrades més, dins de la Federació Russa. En la majoria dels casos, aquestes persones immigrades segueixen residint irregularment en els països europeus. Ja que malgrat que les lleis d’estrangeria obliguin a la deportació forçada, aquestes persones no són retornades per diverses raons ni tampoc retornen voluntàriament als seus països d’origen. Aquesta realitat i la vulnerabilitat a que es veuen abocades les persones immigrades en situació irregular, preocupa a l’Assemblea Parlamentària, i per tant es sol·licita als estats afrontar i gestionar aquesta situació.

Una de les vies per resoldre aquesta l’elevat nombre de persones sense uns situació administrativa legal han estat els processos extraordinaris de regularització.

ELS PROCESSOS DE REGULARITZACIÓ

En els últims 25 anys, se n’han dut a terme fins a 20 en tota Europa. Això ha permès que uns 4 milions de persones immigrades poguessin establir la seva situació i assolir un permís de residència temporal o permanent. A nivell europeu però, no existeix fins al moment una posició o unes línies d’actuació comunes, el que ha generat l’aparició de molts i diversos processos, creats en funció de les necessitats de cada estat. Per tant, podem trobar des de propostes de regularització excepcional per motius humanitaris o reunificacions familiars, entre molts altres casos.

L’ús d’aquestes mesures de regularització sovint comporta força controvèrsia. Els contraris a aquestes iniciatives es basen en que es tendeix a no respectar les lleis d’estrangeria vigents, a més de provocar un efecte crida entre la població immigrada irregular que arriba al país on es s’obra el procés. No obstant, aquests processos de regularització són defensats pels seus partidaris pel fet que ofereixen una resposta positiva per garantir els drets i la dignitat de les persones migrants. També permeten reduir de manera dràstica el nombre de població indocumentada, alhora que fa disminuir l’explotació social i laboral de persones immigrants irregulars al mateix temps que es redueix l’economia submergida. Facilitant els permisos de residència legal, ja sigui temporals o permanents, es contribueix també a que aquestes persones nouvingudes s’integrin i participin al sistema de seguretat social de l’estat del benestar.

EL CAS ESPANYOL

Entre els molts processos de regularització que s’han donat, el Consell d’Europa en destaca l’últim promogut pel govern espanyol a l’any 2005. Des del Consell es valora positivament aquesta experiència. I és que aquest procés va permetre la regularització de més de 570.000 persones, tot un èxit que probablement sigui degut a que el procés es basava en la via laboral i per tant, podia donar resposta a les necessitats del mercat de treball, en aquell moment.

En primer lloc, sindicats i empresaris van poder iniciar els tràmits per contractar legalment persones estrangeres, sense córrer riscos ni burlar la llei. En segon lloc, el govern va poder actuar per poder frenar i reduir l’economia submergida, fent aflorar nous treballadors que al seu torn, podrien començar a contribuir al sistema de seguretat social i beneficiar-se de drets laborals. Per últim, i evidentment, les persones immigrades tenien la oportunitat de normalitzar la seva situació guanyant una major seguretat a nivell administratiu i laboral, però sobretot accedint a la protecció dels seus drets com a ciutadans.

No obstant, i com a aspecte negatiu, el Consell d’Europa critica el fet que l’Estat Espanyol no compartís ni informés de manera suficient i detallada la seva voluntat d’iniciar un procés de regularització d’aquestes característiques.

Des de l’Assemblea Parlamentària es critica enèrgicament els arguments sobre l’efecte crida en el cas espanyol. Les causes de l’elevat nombre de persones en situació irregular en el context espanyol són diverses, com ara la situació geogràfica d’Espanya, els seus lligams lingüístics i d’història colonial, l’elevada demanda de llocs de treball poc qualificats, que sovint són ocupats per persones immigrades; amb més formació de la requerida, però que hi accedeixen per necessitat; o també per la restringida llei d’estrangeria espanyola, que dificulta en gran mesura l’accés a l’estat de manera regular. També s’hi afegeix el fet que la llei obliga a deportar tots aquells estrangers indocumentats, una mesura que en moltes ocasions no és possible complir per manca de recursos. Per tant, l’argument sobre l’efecte crida és, en aquest cas, exagerat, ja que hi intervenen molts altres factors.

Finalment, l’Assemblea es posiciona clarament a favor de desenvolupar processos de regularització que, com l’espanyol, tinguin la via laboral com la principal via d’accés a normalització administrativa, ja que aquests afavoreixen al mateix temps treballadors irregulars, empresaris, sindicats i a la societat en general. També s’apunta com a factor positiu donar a conèixer entre la ciutadania el beneficis de la regularització de les persones irregulars demostrant la seva contribució social, cultural i també laboral a la resta de la societat.

PROPOSTES

Recomanacions per gestionar els processos de regularització

Així doncs, seguint aquests punts, l’Assemblea proposa diverses recomanacions generals:

1. Sempre que sigui possible, evitar tenir un elevat nombre de persones en situació irregular. En el cas de no ser possible el retorn, cal que els govern considerin fermament la opció d’iniciar un període de regularització.

2. Conèixer i analitzar el nombre de persones en situació administrativa irregular.

3. Avaluar la situació d’aquestes persones, tant pel que fa a les seves necessitats com la garantia del respecte als drets humans, així com també el possible impacte de la seva regularització, ja sigui en la opció d’integració a la societat majoritària o bé en el retorn.

4. Analitzar la contribució econòmica d’aquesta població i l’impacte que pot representar dins l’economia informal o en el sistema de seguretat social.

En segon lloc, es sol·licita als estat que tinguin en compte les següents pautes en la implementació de processos de regularització:

1. Enfortir l’administració pública per tal de permetre assumir un elevat nombre de sol·licituds de regularització.

2. Assegurar un procés àgil administrativament.

3. Garantir la transparència del procés i evitar els procediments fraudulents.

4. Dinamitzar i potenciar programes d’integració per als nous ciutadans.

5. Implicar i treballar coordinadament amb la patronal, sindicats, treballadors i treballadors irregulars, i societat civil per implementar aquests processos de regularització.

6. Assegurar el coneixement i la difusió dels processos de regularització entre les persones immigrades, però també entre la societat civil i els mitjans de comunicació.

7. Informar de la implementació dels processos als altres països membres del Consell.

Recomanacions per actuar davant la immigració irregular

Per últim, l’Assemblea recull un seguit de propostes per tal de reduir la necessitat de recórrer als processos de regularització.

1. Oferir majors possibilitats per a la migració regular i per tant, evitar les lleis d’estrangeria restrictives.

2. Combatre l’economia submergida i l’explotació laboral que implica, a través de reforçar les inspeccions laborals amb penes i multes a aquells que ofereixin llocs de treball sense mínims legals.

3. Enfortir els controls de fronteres i visats.

4. Oferir assistència als països d’origen ja sigui a través de mesures econòmiques o relatives al codesenvolupament.

5. Combatre el tràfic il·legal de persones.

6. Protegir les persones víctimes del tràfic il·legal, per ser doblement víctimes: com a persones absorbides per aquestes xarxes i també com a persones immigrants en situació irregular.

Per acabar, l’Assemblea demana als estats que acullin de manera correcta i garanteixin els drets de les persones en el cas d’aquells immigrants que finalment no retornin als seus països d’origen, tal i com apunta la Resolució 1509, sobre els drets humans de les persones immigrants en situació irregular. En aquest sentit, és important treballar per la possibilitat de regularització i la integració en les societats majoritàries, seguint i garantint els drets humans i la dignitat de les persones immigrades irregulars per evitar situacions de discriminació i explotació.

Document relacionat del Comitè de Ministres, cliqueu aquí

Document relacionat de l’Assamblea Parlamentària, cliqueu aquí

A principis d’aquest any, la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya, encapçalada per Ernest Maragall, va posar sobre la taula la proposta d’implementar centres educatius específics per alumnat estranger, com a prova pilot, a dos municipis catalans, per tal de facilitar la integració d’aquests infants nouvinguts. Quins motius hi ha per estar-hi en contra?

Vic i Reus seran els dos municipis que acolliran, a partir del proper curs 2008-2009 i com a prova pilot, la creació d’espais nous i independents de les escoles que serviran per acollir alumnat d’origen estranger sense coneixement dels dos idiomes majoritaris, i que arriba quan el curs ja s’ha iniciat.

Segons la Conselleria d’Educació, aquesta mesura, que desenvolupa l’estratègia de les aules d’acollida ja existents a molts centres, té per objectiu millorar la recepció i la integració dels alumnes nouvinguts, especialment en aquelles escoles en les que els processos de matrícula viva (la matricula oberta durant tot el curs escolar), suposa una forta pressió per al seu funcionament regular. I és que els processos de matrícula viva són cada cop més habituals ja que el nombre de sol·licituds de reagrupament familiars augmenta.

Així doncs, aquesta iniciativa vol facilitar i focalitzar la tasca d’atenció i recepció d’alumnat estranger que arriba durant el curs ja iniciat, i sense cap tipus de noció o coneixement de les llengües vehiculars, el català o el castellà.

En un nivell més pedagògic, aquests centres cercaran l’assoliment de competències lingüístiques de català i castellà bàsiques per aquests alumnes i també la introducció i el coneixement dels costums socials. Les classes podran ser impartides durant tot l’any i per tant també, durant el període estival, i els centres acolliran els alumnes estrangers de manera temporal i directa, és a dir, sense passar primer per l’escola ordinària.

Però més enllà d’aquests bons propòsits inicials, la proposta de diferenciar l’alumnat segons la seva procedència és criticada per diversos sectors per implicar una clara segregació social. Vegem alguns arguments:

Si bé hi ha partidaris d’aquesta mesura, nombrosos col·lectius de docents, el sindicat majoritari de professors/es, USTEC, i també entitats socials i cíviques com SOS Racisme, manifesten que una mesura d’aquest tipus en cap cas afavoreix la integració social de l’alumnat estranger, sinó tot el contrari.

En primer lloc, aquest tipus de mesures en les que se separen comunitats i ciutadanies, reforcen encara més les diferències entre col·lectius i persones. Per tant, es dificulten les relacions interculturals normalitzades entre alumnes i futurs ciutadans, alhora que es reforça la imatge de escoles “normals” i escoles “pels altres, pels diferents”.

En segon lloc, i seguint el fil del primer argument, apareix la crítica de la separació física. Construir espais o escoles dirigides específicament per a alumnat estranger, tot i que aquestes siguin d’estada temporal , pot contribuir a la creació de marginalitat i a l’augment de creació i establiment de guetos, ja que no es tracta per de manera igualitària la població nouvinguda, sinó que s’aïlla i s’aparta.

En tercer lloc, i pel que fa a l’argumentació lingüística, malgrat pugui semblar una mesura que treballa en favor d’un aprenentatge de la llengua més ràpid i senzill, el fet d’aïllar i concentrar aquells infants i joves d’una o altra procedència i d’un o altre idioma, no facilitarà el seu aprenentatge de la llengua catalana o castellana, ja que no se’ls facilita el contacte amb altres infants i joves que sí tenen el català o el castellà com a llengua materna i per tant, se’ls priva d’aprendre la llengua en el seu entorn habitual entre iguals. És sabut que el contacte, l’intercanvi cultural i la immersió lingüística són les vies més òptimes per aprendre un nou idioma. I no hem d’oblidar que també en aquest context és on també s’aprenen les pautes i codis de conducta de les societats de destí.

En quart lloc, la segregació escolar és una mesura diametralment oposada a les polítiques d’integració actuals i al Pla de Ciutadania i Immigració de la mateixa Generalitat de Catalunya, ja que per una banda no afavoreix ni permet el contacte entre alumnes de procedències diverses des del primer moment per aprendre la llengua catalana. I per altra banda, aquesta mesura implica entendre i veure l’arribada de persones d’altres orígens a la nostra societat com un problema, i no com la oportunitat que la interculturalitat ofereix als nostres joves i infants, i a tota la societat, per poder conèixer altres realitats, tradicions, costums, concepcions vitals i universos simbòlics.

I en últim lloc, la obligació d’escolaritzar els infants de famílies d’origen estranger limita i condiciona el dret a l’escolarització de les famílies, ja que seran les oficines municipals d’escolarització les que decidiran qui i quant temps cal estar en aquest centres educatius específics.

Com a contraproposta a aquesta mesura segregadora i com a possible resposta a la necessitat de millorar el servei d’atenció i acollida de la població escolar estrangera i al mateix temps, poder alleugerir les pressions i l’esforç que la matrícula viva genera envers als centres i als docents educatius, seria convenient aplicar mesures com ara: dotar de més recursos per enfortir l’escola pública i les seves eines, com les ja consolidades aules d’acollida, o bé amb més recursos per a la formació dels professionals i docents educatius.