Educació intercultural per tothom i no només per immigrants i escoles

Aquest podria ser un titular de la taula rodona Educació i Immigració L’escola i la família. Quins valors tenim i quins valors esperem de l’escola?, que l’OIS i SCAI van organitzar conjuntament, per debatre sobre els valors que transmet l’escola i la visió de la població nouvinguda.

Jordi Garreta, el moderador de l’acte, proposava que l’educació intercultural hauria de ser una educació transversal per a tots els centres educatius i no només per aquells amb majors percentatges d’alumnat nouvingut.

L’impacte de la immigració a les escoles, tant pel volum d’alumnes nouvinguts i molt especialment, per la gran diversitat de procedències i orígens; o la baixa implicació generalitzada de les famílies, tant autòctones com immigrades, en el funcionament de l’escola i a les AMPAs, van ser els primers eixos de reflexió que va introduir el sociòleg de la Universitat de Lleida, Jordi Garreta, investigador en educació i immigració i que va moderar la taula rodona organitzada per l’Observatori de la Immigració a Sabadell (OIS) i l’SCAI.

La clara intervenció de Jordi Garreta va situar al públic assistent i va donar peu la part central de l’acte: les intervencions de pares i mares sabadellencs de diferents procedències com Equador, Marroc, Rússia i Guinea, sense oblidar la presència d’una mare autòctona. Al llarg de la sessió, aquests pares i mares varen exposar el seu punt de vista sobre l’actual situació a l’escola, tot repassant temes com els introduïts pel ponent però també d’altres qüestions com les similituds o les diferències culturals respecte a les escoles d’origen, la segregació escolar o la opinió sobre si els alumnes nouvinguts fan disminuir el nivell educatiu o estigmatitzen els centres escolars.

Entre les opinions recollides dels participants i també durant les aportacions finals del debat, varen aparèixer arguments i idees diverses. Es va constatar la poca, i en alguns casos, manca de relació de les famílies amb l’escola, no tant per manca d’interès de les famílies, sinó perquè la pròpia dinàmica de l’escola no ho permet ni ho facilita. Segons el parer dels pares i mares, aquest és una diferència clara amb les escoles dels països d’origen, on la relació de confiança amb l’escola i el professorat és molt més elevada i freqüent que aquí.

A Catalunya, aquesta absència de relació amb l’escola, que en Jordi Garreta anomenava barreres simbòliques amb la institució escolar, poden ser degudes per diverses raons. Pot donar-se el cas que el propi equip docent no promogui de manera suficient aquest contacte amb les famílies o no sàpiga com iniciar un primer contacte. Una altra causa pot ser per la manca d’espais físics que permetin aquesta comunicació. En aquesta línia, disposar d’una bona entrada a l’escola, tenir un parc o una plaça propera o no haver de deixar els infants de pressa i corrents a les aules i tornar a buscar el cotxe aparcat, són factors que incideixen en la possibilitat de començar a establir aquestes relacions entre família i escola. Sense mesures que contribueixin al diàleg entre escola i família, la relació esdevé dèbil, sorgeixen més problemàtiques, les famílies no saben què es treballa a les aules i per tant, pot disminuir el nivell d’implicació. En aquest sentit, Jordi Garreta va apuntar la importància d’establir relacions socials i afectives dins de la comunitat educativa i en qualsevol nivell, que poden ser la clau per tenir un centre on la comunicació flueix i es tracten i es solucionen els problemes.

Un altre tema destacat va ser el rol del professorat en l’educació dels infants. Si bé es reconeix que els coneixements bàsics són apresos en l’entorn familiar m és proper, és important dotar de més recursos als centres i més formació al professorat, de manera que l’acollida de l’alumnat nouvingut sigui el més completa i integral possible, abordant tant l’aprenentatge de l’idioma, la instrucció i els coneixements, com també oferir atenció en la seva vessant psicològica per superar el trencament que implica el procés migratori. Una altra crítica dirigida als docents era que davant de casos de discriminació, de tracte desigual o del tòpic que els alumnes immigrants fan davallar els nivells i rendiments acadèmics, una opinió molt estesa entre docents i famílies, es recomanava també més formació intercultural, no només a nivell teòric sinó també amb bons exemples i pràctiques, que pugin donar pistes sobre com treballar amb els infants tant els nouvinguts com els autòctons. En aquesta línia, els docents mostraven la seva preocupació per la manca de consens a l’hora d’atendre i treballar amb alumnat nouvingut a nivell de l’administració i a nivell professional. Tot i els avantatges que ofereix la llibertat i autonomia de centre, en l’atenció a la diversitat apareixen conflictes a resoldre, com pot ser el tema del signes religiosos o els àpats, en què la manca de normativa sobre el límit d’allò públic i allò provat a l’escola, fa que no existeixi una actuació unitària i els centris acabin actuant de manera improvisada.

Per últim també es reconeix que la tasca fonamental no és tant el treball amb els infants, ja que solen relacionar-se sense problemes, sinó cal un treball més profund amb els adults, ja siguin professionals del món educatiu com amb pares i mares de famílies autòctones i immigrades, ja que són els adults els que transmeten discursos negatius envers la immigració o neguen el potencial d’enriquiment social i cultural que pot generar. En aquesta línia, cal incidir en el coneixement, en l’apropament entre cultures i el contacte i la convivència intercultural. Aquesta és la manera de trencar amb tòpics i estereotips fundats pel desconeixement i la por al desconegut, i que genera idees com el descens del nivell educatiu als centres i la seva estigmatització o provoca la fugida de famílies, i també de professorat, a altres centre educatius amb percentatges menors d’immigració.